El Nadal a Córdoba

Arribem a la terminal de Córdoba y allà ens està esperant la Paula, una argentina que junt amb la seva amiga Rossana vaig conèixer fa 5 anys a Perú. La Paula y la Rossana s'allotjavem al mateix hostel que jo i només em va fer falta sortir a pendre piscos una sola nit amb elles i unes quantes hores de conversa per a saber que acabava de conèixer dues persones molt especials amb les que podría comptar per sempre.

I així ha estat. Quan la Paula es va assabentar que el nostre viatje passava per Córdoba (Argentina) de seguida ens va convidar a quedar-nos a casa seva i a passar la nit de Nadal amb la seva famila.

Després d'agafar les motxilles vam anar a una cafeteria per possar-nos una mica al dia i perquè la Paula ens donés informació turística de la ciutat i de com arribar des de  la terminal amb colectivo a casa seva. ja que ella en mitja hora entrava a treballar.

Aquell primer dia el vam aprofitar per instal·lar-nos, descansar i fer petar una mica la xerrada amb la Paula mentre sopàvem el nostre primer "chori-pan" en un bar que hi havia prop de casa seva.

Al matí següent ens vam aixecar ben aviat. Teníem una misió per cumplir; a casa de la Paula per Nadal es fa l'amic invisible i com que nosaltres hi estàvem convidats, ens van incloure en el sorteig. Així que haviem de trobar 2 regals per 2 persones que no coneixiem de res!! (Sort que la Paula ens va donar unes quantes pistes)!!.

Vem a profitar les compres per perdre'ns sense pressa i conèixer el centre de la ciutat: la Plaza San Martin, el carrer 9 de julio, la Avda. General Paz etc...

A la nit vam anar a sopar a casa dels pares de la Paula per cel·lebrar la "Noche Buena". Allà estaven els seus pares, els seus 2 germans (la Patri i el Javi) i les seves respectives parelles, nebots, tiets i cosins... Erem unes 15 persones! Nosaltres vam potar un pastel de panqueques que vam cuinar aquella mateixa tarda sota les instruccions de la Paula a casa seva mentre que el pare i en Javi s'ocupaven del "asado". Era el nostre primer asado a Argentina i el vam disfrutar a cada queixalada. La nit va continuar entre riures, brindis, petons de felicitacions pel Nadal i, enmig de las mostres d'afecte d'aquella familia , nosaltres: dos catalans que estàvem molt lluny de la nostra terra. Però aprenent de la mà d'una familia que haviem conegut feia uns minuts abans, què fàcil és fer que dos extranys es sentin com a casa a milers de kilòmetres d'ella. El seu tracte senzill i natural ens van fer sentir en tot moment que realment erem partícips i benvolguts en aquella festa.

A mitja nit, després de donar-nos els presents de l'amic invisible,  tota la familia vam sortir al mig del carrer per veure com el veïns tiràven focs artficials que tenyien el cel de Córdoba de colors, mentre a la Blanca i a mi se ens eriçava la pell pensant en tota la gent que estimem i tenim tant lluny i en si ens mereixiem  tot l'afecte, màgia i bones sensacions que Argentina i la seva gent ens estava oferint des de que hi vam entrar. Cap a les 2 de la matinada vam arribar a casa la Paula on ens hi esperàven uns amics seus, entre ells la Rossana a qui tenia moltes ganes de veure! Vam estar xerrant i ¨tomando" fins las quatre de la matinada!! La Rossana i el seu marit. en Guillermo (Willy) es van oferir a portar-nos d'excursió  a la Quebrada del Condorito.

El dissabte, tal i com ens van prometre en Willy i la Ro, van passar a buscar-nos a mi, a la Blanca i a la Paula,  vam fer uns entrepans i cap a la Quebrada!! (a unes 2 hores de Córdoba). Vam estar caminat uns 13km per aquella "sierra" que taníssims argentins ,que ens haviem creuat a Perú i Bolivia, ens comentàven que era tan  "relinda".

Vam arribar fins al mirador nord per intentar veure condors, però no vam tenir sort! Vam menjar sota el sol abrassador de Córdoba i vam arribar-nos fins al riu per a remullar-nos una mica i començar a fer el camí de tornada. Com si es tractés d'un regal sorpresa preparat per a nosaltres, al mig del camí ens van sobrevolar un grup de 6 cóndors impresionants que ens van fer parar una estoneta a disfrutar del seu vol.

Encara que estàvem una mica cansats al cotxe, tots cinc teniem ganes de gresca. Així que vam decidir que ens dutxaríem i aniríem a Rio Ceballos, una població dels voltants de Córdoba, on aquella nit, a l'estadi de futbol fèien un concert de folklore. El folklore no és com la majoria ens l'imaginem: una orquestra tocant temes típics de la regió, ballarins  vestits amb els tratges típics i tot un espectacle creat pels turistes. Allà els únics extrangers que hi havia erem nosaltres. Alucinats mentre sentiem tocar a Raly Barrionuevo -un cantautor que barreja les seves lletres aludint sempre a la Pacha Mama, la lluna i el sol amb ritmes típics de la zona (com la Zamba o Chacarera)- mentre el públic, gent de totes las edats, formen rotllanes espontànies dansant descalços al ritme d'aquella música. Era imposible no apreciar i enamorar-se de les seves arrels  indígenes.

 El dilluns, mentre els nostres amics estàven treballant, la Blanca i jo vam agafar un colectivo que ens va portar fins  Alta Gracia, un altre poblet de la sierra, on es troba el Museu de la casa Che Guevara, ubicat dins de la casa familiar que el va veure créixer durat 11 anys. Per a mi, que des dels 14 anys sóc un gran seguidor de Che i la seva filosofia de vida, recòrrer les estancies d'aquella casa mentre llegiem part de la seva història i disfrutàvem de las fotografies i els objectes que estaven exposats que havien format part de la seva vida, va ser una experiència molt emocionant.

Els dies a Córdoba han estat un seguit de deixar-se portar per bona gent que ens venia a visitar a casa de la Paula per pendre alguna cosa, sortides al barri de Güemes (barrio de los artesanos) per a veure la millor fira d'artesans que mai haviem vist, sortir a pendre algo per algun dels seus bars amd unes terrases de decoracions incleíbles, excursions a la serra, converses interesants i visites turístiques.

L'última nit vam sopar a casa amb la Paula i ens van venir a acomiadar la Patri i el Juanjo, amb qui vam estar una estona llarga xerrant. Gràcies Paula per haver-nos donat l'oportunitat de passar un Nadal amb persones tant especials.

L'endemà vam agafar un autobús cap a Neuquén, però abans de marxar va venir la Ro per donar-nos una última abraçada.