Ruta 40, de Salta a Tucumán en autostop

Després d'un parell de dies a Sant Pedro d'Atacama recuperant-nos del Salar d'Uyuni (en tots els sentits!) vam agafar un autobús cap a Salta (vam intentar fer autostop, però era el desert, i no passàven gaires cotxes!), al nord oest d'Argentina: 4 hores recorrent la carretera que descendia per la imponent Quebrada de Humahuaca. Arribats a Salta "la linda" ens vam instal·lar al hostel i, deixant enrere el fred del desert, ens vam deixar invadir per aquell clima càlid i ens vam prendre aquells 3 dies de relax.
Allà vam conèixer a en Carlos i la Paula (de Tarragona) amb qui vam compartir birres ben fredes i bones converses.

Decidits a recòrrer el nord del país , vam agafar un autobús cap a Cachi que passava per la mítica Ruta 40. És aquí on ens va venir a la memòria el passatge del viatge que va fer en "Che" per aquesta ruta i que més tard va quedar inmortalizada a la pel.lícula "Diario de una motocicleta", i després de comentar-ho amb altres viatgers, vam pensar que una possibilitat seria fer-la en autostop. I per què no?? Així li aportariem un punt més d'aventura al viatge!

Aquella nit a Cachi vam dormir en un lloc molt peculiar: un antic claustre convertit en alberg municipal, enmig d'una pineda i on vam dormir completament sols.

Cachi és un poble molt petit, amb encant, però sense gaires coses a fer, així que a l'endemà vam posar en pràctica aquella idea que ens rondava: vam apalancar les motxilles a un cantó del camí de la Ruta 40 a esperar que algú ens agafés. I així va ser: després de 2 hores d'espera, la Laura (una noia argentina que porta 9 anys vivint a Tarragona) i en Fabian ens van apropar una 50km fins a Molinos.

En aquell creuament vam estar 6 hores sota el calor sufocant dels "Valles Calchaquíes". Quan ja estàvem a punt d'abandonar, van aparèixer l'Ignacio i en José, dos argentins que ens van acostar fins a Cafayate, el nostre proper destí. En aquell moment no vam ser conscients del que ens esperava...
Ja estavem a Cafayate, un poble petit, segon productor de vins del país, envoltat de grans extensions de vinyes i amb racons amagats per descobrir, com el hostel on ens vam instal.lar: un hostel amb un gran pati interior, ple de motxillers amb ganes de compartir xerrades al voltant de taules de fusta sota les parres, on era possible desconectar amb el vaivé d'una hamaca o disfrutar de bona música sota un cel abarrotat d'estrelles.

A l'endemà ens va costar moltíssim llevar-nos. Aquella nit vam tenir la visita sorpresa de chinches que s'havien acomodat als nostres matalassos i ens van passar la nit matant bitxos a tort i a dret contra la pared, que pel matí havia quedat com un Picasso (quan axafàvem el chinches feien una explosió de sang bastant fastigosa!).

Així que una mica rebentats per no haver dormit, vam sortir a fer una excursió a "las 7 cascadas del Rio Colorado":un sender que sepenteja a la vora del riu, amb salts d'aigua i gorgs in aprofitàvem per banyar-nos-hi i refrescar-nos de la calor. Un paisatge que ens va cridar l'atenció: un riu caudalós envoltat d'una vegetació de verd intens enmig d'un paisatge desèrtic de roca pelada i cactus enormes!!

Aquell vespre haviem quedat amb en José i l'Ignacio: els voliem convidar a prendre alguna cosa com a agraïment per haver-nos portat amb el cotxe. Vam anar a tastar un vi de la regió en un bar de la plaça on vam poder disfrutar d'una actuació de folklore.Però va ser imposible: no ens van deixar pagar. Però la història no acaba aquí. L'endemà vam quedar amb ells per recòrrer amb cotxe la Quebrada de las Conchas: el que en algún día va ser cobert per l'aigua ara s'ha transformat en un espectacle de muntanyes rojes, de formes curioses que s'aprecien al llarg de la Ruta 68.

El més impactant per nosaltres van ser "los castillos", la "garganta del diablo" i " el anfiteatro". Aquest últim quedarà grabat a la nostra memòria, no només per la immensitat del lloc sinó pel que vaig sentir quan l'Ignacio es va acostar i em va regalar un anell fet per un artesà de la zona. "Para que te acuerdes de los argentinos".

Va ser un moment molt especial. Podia ser real que unes persones a qui no coneixiem de res, després de portar-nos en cotxe més de 150km, de convidar-nos a un dels millors vins de la zona, de portar-nos en cotxe a una excursió que hauriem d'haver fet caminant per la carretera en un dia fred i plujós i ens regalessin aquell moment màgic a la garganta del diablo sense esperar res a canvi?? Doncs si, Argentina és així. Ens ha rebut amb la seva millor cara i si hem après alguna cosa és que el món està ple de gent bona amb ganes de fer feliç a algú sense esperar res a canvi.

Alucinats de tot el que haviem viscut aquells dies a Cafayate, vam seguir rumb al sur. Vam tornar a fer auto-stop fins a Tafí del Valle, un poble de muntanya preciós on vam passar una nit i vam seguir fins a San Miguel de Tucumán. Vam pensar que havíem tingut massa sort en el primer tram, però estàvem equivocats: aquells 230km també els vam fer en autostop amb gent maquíssima.

A Tucumán vam agafar un bus cap a Córdoba, on ens havíen convidat a passar el Nadal en familia.