Un petit tast de la Patagonia: de San Martin de los Andes a Bariloche

Després de pasar la nit a San Martin de los Andes, ens vam posar a l'inici de la ruta de los 7 lagos per fer autostop i arribar fins a Bariloche. Als pocs minuts d'espera ens va recollir un senyor que viatjava sol i tenia ganes de xerrar: entre consells i converses ( l'home feia poc que s'havia separat i li vam fer una mica de terapia) en David i jo disfrutàvem de les espectaculars vistes. Al llarg de la ruta, col·locades com si d'un pòster de North Face es tractés, s'hi divisaven grandioses muntanyes amb els cims encara nevats, immensos llacs d'aigua cristalina i boscos d'altissims arbres que pintaven de verd aquell paisatge: Ja estem a la Patagònia!!

Impressionats per aquella meravella vam arribar a San Carlos de Bariloche, un poble petit però molt turístic ubicat als peus del llac Nahui Huapi.

Tal i com haviem comprovat ja a San Martin de los Andes, el sur era molt més car comparat amb el nord d'Argentina. Així que aprofitant les múltiples botigues d'esports de muntanya, vam decidir regalar-nos una tenda de campanya. Era la nit de Reis! Els pròxims 3 dies els passariem descansant i disfrutant del verd com més ens agrada: en un càmping!

Ens vam instal·lar en un càmping a la vora del llac Gutiérrez, un dels espectaculars llacs que envolten la ciutat. Apartats del moviment de la ciutat, vam muntar la tenda i amb les bambes de trecking posades vam anar a recorrer el "Circuito Chico, un seguit de senders estrets que creuen enormes boscos d'arrayanes, amb miradors als llacs i on es pot apreciar la gran varietat de flora i fauna d'aquesta regió, on vam fer-nos una petita idea del que ens podía oferir la Patagònia.

Va arribar el vespre i ja una mica més abrigats, ens vam posar a cuinar el sopar amb el fogonet, el frontal al cap i sobre nostre un cel empedrat d'estrelles i... silenci absolut! és en aquests moments quan, assegut a una soca  a la vora d'una foguera , pares el motor, agafes aire i penses: "Ha valgut molt la pena!!"

L'endemà al matí, després d'un bon esmorzar vam agafar un autobús fins als peus de les pistes d'esquí del Cerro Catedral. Des d'allà vam agafar un sender dirección al Refugio Frey del cerro Catedral: un trekking de 3 hores on t'adones dels canvis bruscos de paisatges que t'ofereix la Patagònia. En els primers kilòmetres de camí roig polsegós es va vorejant el llac i a mida que anàvem avançant vam deixar enrere el sol sufocant per endinsar-nos en un bosc immens, d'arbres infinitament alts on de tant en tant, la frondositat de les seves copes deixava filtrar un raig de llum que il·luminava el verd instens d'aquella vegetació. Vam passar varis ponts que creuàven el riu i vam seguir fent la pujada cap al refugi. De cop, d'entre els arbres  es començàven a divisar les punxegudes muntanyes amb els cims encara nevat. Impresionant!!

Ja hi som a d'alt: un petit refugi de muntanya ubicat als peus de l'imponent Cerro Catedral i banyat per un enorme llac on, després de la caminata convidava a remullar-s'hi. Vam seure a l'hombra i era imposible no deixar de mirar aquell paisatge. Una bellesa natural que ens va deixar bocabats.

L'endemà haviem decidit quedar-nos al càmping a disfrutar del bon temps, d'un bany refrescant al riu i un bon dinar: en David es va envalentir amb un asado! Això si, a l'estil mochilero: un pollastre a la brasa i no podía faltar un chorizo criollo.

Amb la panxa plena i una bona siesta vam planificar una visita a El Bolsón pel dia següent. El Bolsón és la ciutat hippie per excel·lència d'Aargentina (i és clar! Nosaltres hi haviem d'anar!). Hi vam arribar fent autostop, vam perdrens pel mercat hippie i d'artesania del poble, vam fer un picnic a l'hombra i cam tornar cap al càmping. De  nou, aquella nit vam tornar a posar a prova la generositat dels argentins: Vam tornar en autobús i vam baixar-nos a la parada equivocada. En plena foscor de la nit, en un creuament de carrerrs sense asfaltar, sense cap mena d'il·luminació i sense saber on èrem. De casualitat vam poder parar a una furgoneta que passava i després d'adonar-nos que ens trobàvem a 10km del càmping i a l'altre cantó del llac, l'home es va oferir a portar-nos. Ens va salvar la vida!!

A l'endemà vam tornar a viatjar fetn autstop fins a San Martin de los Andes, un poblet a l'estil suís, on cridaven l'atenció les plantacions de rosers que creixien per tot arreu. Allà en hi esperaven l'Enrique, la Triana i el Sebas, amb els qui vam passar la nit fent birres de bar en bar. Xerrant i rient s'ens van fer les 6h del matí! Això és el que passa per deixar-se liar pels "boludos"!!

Propera parada: Buenos Aires.