El Chaltén: Trekking al Fitz Roy i Cerro Torre

El Chaltén, la capital del trekking i un dels paraísos de l'escalada on es troben dos de les parets més mítiques del món: el Cerro Torre i el Fitz Roy. La idea era pasar una nit al poble per poder preparar el menjar i la ruta de 3 dies/2 nits que anàvem a fer per dins del P.N de los Glaciares amb la intenció d'anar fins la faldilla del Fitz Roy i el Cerro Torre.

Per dormir a El Chaltén vam trovar en Diego, un escalador que té una mena de barraca de fusta acondicionada amb un bany, una cuina, un menjador i un pati on, per un preu molt asequible, pots para la tenda de campanya.

A El Chaltén està ple de motorhomes, caravanes al jardins de les cases i barrauqes improvisades on viuen els que es queden escalant tot l'any. Aquí tot val per poder estar el màxim temps posible gastant el mínim. No importa on vius ni el que tens. L'única cosa important és poder sortir a escalar cada dia. Tant és així que quan passeges pel poble, pots trovar escaladors que s'han passat 6 mesos sense parar d'escalar i es planten enmig del carrer a vendre tot el material (botes, crampons, piolets, arnesos, Friends...) per poder-se pagar el bitllet de tornada a casa.

Li van demanar a en Diego si podiem deixar un parell de motxilles a casa seva i així només portariem una motxilla amb el menjar i, una altra amb roba d'abric, els sacs de dormir, les esterilles i la tenda. Un cop tot preparat, comencem a caminar 10 km fins al campament Poicenot, on passarem la primera nit. El camí és realment meravellós i nem a un bon ritme gaudint del paisatge, sota l'atenta mirada del Fitz Roy que, des del primer moment que poses un peu al poble i des de qualsevol racó, el pots divisar a l'horitzó.

Després d'unes 3 hores de caminata arribem al campament. Comencem a muntar la tenda i de cop i volta es fa un silenci general quan, pel mig del campament, venint del camí que porta a Fitz Roy, passa una comitiva d'unes 50 persones transportant en una camilla a un escalador mort. Ens van explicar que a 20 metres de fer cim li va caure una pedra a la cama tallant-li una de les principals arteries i el seu company va haver de baixar el cos del seu amic mort els gairebé mil metres de paret fins arribar a la base del Fit Roy, on una comitiva d'escaladors i gent del poble esperaven per poder-lo ajudar a passar el cos pel glaciar i portar-lo fins al poble. Al poble aquells dies es respiraba un ambient enrarit: el noi de 24 anys era un escalador experimentat i molt estimat a El Chaltén.

Quan vam tenir la tenda muntada, vam començar a fer l'últim kilòmetre d'ascens fins la faldilla, però a l'arribar-hi no ens ho podiem creure. Totalment tapat! Tot i que el lloc era impresionant, teniem l'esperança de què en algún momento el cel s'obriria i ens donaría el plaer de veure aquella imponent roca. Ens vam asseure en una roca, mirant fixament al cim pero la boira no marxava. Realment el Chaltén (el primer nom amb què el van batejar) va fer honor al seu nom ("Chaltén, montaña humenate") i després de dues hores esperant pacientment vam decidir baixar cap al campament.

Mentre escalfavem l'aigua amb el fogonet per preparar una bona sopa calenta, vam poder presenciar una d'aquelles imatges que no s'esborren: Fitz Roy totalment descobert, i el sol caient que pintava de rosa pinzellades de núvols. Allà ho vam tenir clar. Ens vam mirar l'un a l'altre i sense dir-nos res, tot dos sabiem que l'endemà ho tornariem a intentar.No podiem marxar d'allà sense veure'l!!

Així ho vam fer, cap a les 8h, després d'un bon esmorzar, vam fer de nou la pujada i... Allà estava. No ens va decepcionar: al fons el Fitz Roy s'alçava imponent, reflexat a la llacuna de color verd maragada. Asseguts a la mateixa pedra, mentre el sol ens escalfava la cara, vam poder presenciar la meravella d'aquell lloc. Brutal.

Havent recuperat les forces, ens vam acomiadar d'aquell lloc, vam baixar de nou al campament, vam carregar les motxilles a l'esquena i vam fer camí cap a nostre següent objectiu: Cerro Torres. Vam caminar unes 5 horetes més, creuant boscos, passejant per la vora de llacs ( on vam parar a fer un descans i disfrutar d'aquell paisatge).

Vam passar per senders estrets ente arbustos i, de cop, aixeques la vista i quedem de nou impactats. El Cerro Torre ja era allà, just davant nostre, amb un sol radiant i un cel blau inmaculat ens guiava pel camí fins arribar al campament que es trobava als peus de la muntanya.

Ubicats a la parcela del campament que més ens va agradar, vam dinar i ens vam arribar fins al peu del glaciar que com una manta, tapava els peus del Cerro Torre. El cel es va anar emboirant, però ja no importava, haviem disfrutat d'aquelles vistes i d'aquelles parets imponent durant tot el camí.

 Fins aquí el nostre pas per Argentina, un país on deixem grans amics i grans experiències i en el que estem segurs que en algún moment tornarem. Ara ... a per Xile!!