Sucre, de voluntaris a l´Hogar Tata Juan de Dios

En Xavi i la Txell del blog de viatges "Estem de Vacances" ens van passar el contacte d´en Pau, un català nascut a Sucre que junt amb els seus 2 germans, amb 2 anyets va ser adoptat per una parella de Vic. Als 18 anys en Pau va tornar a Sucre i amb el temps va conèixer l´Esther, una boliviana molt bona gent que treballa com a cuidadora l´orfanat Hogar Tata Juan de Dios. Es van casar i es van quedar aquí, sempre vinculats i donant un cop de mà al Hogar. Ell ha estat el nostre contacte amb l'orfanat i més tard s´ha convertit en un gran amic i la millor companyia a Sucre.

Dilluns per la tarda, juntament amb en Pau, vam anar a conèixer el hogar i a que ens féssin cinc cèntims de com seria el nostre voluntariat. Vam entrar i en Pau ens va anar presentant a les cuidadores i educadores de la primera planta. És aquí on viuen els més petits, de 0 a 2 anys. En Pau va obrir la porta de la sala gran on juguen i on estan els nens quan no dormen i la impressió va ser bestial!

 Aquells ulls plens de vida regalant-nos un somriure tan autèntic i angelical que de cop sens van clavar al cor com una ganivetada. Hi havia nens que encara no sabien caminar, altres que tot just n'havien après , però tots tenien ganes de que els hi féssis qualsevol tonteria o que li dediquéssis una sola mirada per trencar a riure i abraçar-te com si et coneguéssin i haguéssis estat al seu costat des de que havia nascut. Més tard i encara impressionats pel que haviem viscut, vam anar a conèixer la part de baix de l'orfanant, on vivien els nens de 2 a 6 anys. És aquí on vam conèixer a l'Uri i a la Martina, 2 amics catalans d'en Pau, que portaven 2 mesos fent de voluntaris a l'hogar. Nosaltres encara no ho sabiem, però tant en Pau, com l'Uri i la Martina serien indispensables per gaudir de Sucre com ho vam fer.

Els nostres 10 dies a Sucre han consistit en llevar-nos, esmorzar al hostel i anar a fer de voluntaris al Hogar, on passàvem un parell d'hores jugant amb els nens, canviàvem bolquers, els hi donàvem el dinar, els rentàvem i els posàvem al llitet a fer la siesta. Fins i tot algún dia vam haver d'anar amb cotxe fins a l'altra punta de la ciutat per portar-los a l'hospital i que els hi fessin les seves visites rutinaries.

Per la tarda, quedàvem amb en Pau, l'Uri i la Martina i sortiem a passejar pel Mercado Central, la Plaza 25 de Mayo o fèiem una birra asseguts al Parc Bolívar, mentre conversàvem intentant arreglar el món i xerrant sobre els nostres propers destins

Un migdia i amb l'excusa de que l'Esther (la dona d'en Pau), no l'havia provat mai, i juntament amb en Josep Maria (també català que s'allotjava al nostre hostel), vam decidir fer un dinar de truita de patates i pà amb tomàquet. La imatge era molt curiosa: 6 catalans al voltant de la taula, en un hostel de Bolivia amb vides totalment diferents i recordant-nos de casa nostra gràcies al menjar! Només hi faltava el fuet!!

El divendres dia 5 de desembre, amb motiu d'acomiadar a la Rita (una voluntaria membre d'una asociación d'Italia) i de l'aniversari de la Hermana Clementina (la directora del Hogar), vam organitzar una parrillada i una festa pels nens a l'orfanat. Això ens va portar una mica de cap, ja que durant les tardes dels dies anteriors ens haviem hagut de reunir per planificar una mica la festa, sortir per Sucre a comprar materials i a llogar 3 disfresses de pallassos. Sí! En Pau, l'Uri i jo fariem un espectacle de pallassos pels nens. Així que la tarda del dia anterior vam estar al pati del hostel assajant l'espectacle disfressats de pallassos, sota la mirada sorpresa dels altres viatgers.
La festa va anar molt bé: parrillada pels grans, tots els nens amb la cara de pintada de minnies, papallones i pirates amb la Martina i a la Blanca, l'espectacle de pallassos on petits i grans no van parar de riure i de ballar, regals gràcies a l'associació de la Rita, pastís i llaminadures. Va ser un gran dia i axí quedava reflexat en cada una de les cares de felicitat d'aquells petits.

Nosaltres seguirem el nostre viatge però ens emportem una marca fina però profunda que creiem que ens durarà per tota la vida. Mai oblidarem tot l'afecte que hem rebut aquests dies i per molt que passi el temps, ens volem prometre a nosaltres mateixos que no deixarem de pensar e intentar buscar alguna fórmula, dintre de les nostres possibilitats, per poder ajudar a aquest orfanat que tant ens ha ensenyat. Som concients de que com aquest, n'hi ha centenars per tot arreu i nens que necessiten la nsotra ajuda, però aquest és el nostre 'aquí' i el nostre 'ara': l'Hogar Tata Juan de Dios, a Sucre.