Copacabana i la Isla del Sol

Copacabana

Vam agafar un autobús de Arekipa a Puno ( Perú), a aquesta ciutat només la faríem servir de enllaç  per passar-hi una nit i poder agafar pel matí l'autobús que va a Copacabana (Bolivia).

A les 7:00 del mati agafàvem el bus i 2 hores i mitja després paràvem a la frontera de Perú amb Bolivia, vam  baixar del bus i a la caseta d'inmigració  peruana ens van sellar la sortida del pais al passaport. Caminem  100m i a la caseta d'inmigració  boliviana fem la mateixa operació però aquest cop el segell és d'entrada.

JA ESTÀ!! PRIMERA FRONTERA REBASSADA, ESTEM A BOLIVIA !!!

Un cop arribem a Copacabana, busquem un lloc on passar la nit. Copacabana es un poblet a la vorera del llac Titicaca, bastant turístic, ja que tots els viatgers que volem anar a Isla del sol o Isla de la luna (dins del llac) passem per aquí. Ens va costar una mica de trobar hostel, ja que sense saber-ho era "el festejo de la virgen de Copacabana". Un cop teníem  l'habitació vam anar a conèixer una mica el poble  i a contractar  dos llocs per l'endemà en algun dels bots que van fins a Isla del sol. Mentre passejàvem pels  carrers ens vam trobar a l'Hervè i la  Veronique. Són aquella parella de francesos amb els que ens vam aliar per agafar un colectivo de Ollantaytambo a la hidroelèctrica quan  estàvem a Perú. Després  de conversar una estoneta vam  quedar per trobar-nos a la nit i anar sopar junts.

Abans d'anar a sopar vam decidir anar al Cerro Calvario per veure com s'amagava el sol dins el Titicaca. Fins al cim del cerro hi ha uns 20 min de pujada que, a casi 4000m d'altura, es fan una eternitat. Allà vam comprovar  per què es deia "Calvario".

En una de las terrasses  que hi ha abans del cim, des d'on es pot veure el llac, vam trobar un home  gran cremant  unes fulles  damunt del que semblava  un altar de pedra. Em vaig apropar  i li vaig  preguntar que fèia. L'home, molt amablement,  ens va explicar que estava fent un ritual per tenir bona sort.Vam continuar pujant. Un cop d'alt, allà estava; el llac més alt del món, el que diuen que és un dels "chacras" del Planeta Terra.

 El lloc era impresionant, no només per la visió del llac, sinó que també per estar envoltats de creus i d'altars al terra fets amb pedra i il.luminats per espelmes col.locades al seu interior. Hi vam passar una bona estona disfrutant de la pau interior que ens va oferir aquell moment.

Eren les 20h i la Veronique i l'Hervè ja ens esperàven. Vam anar a un local petit i acollidor on, entre converses sobre les nostres vides i el recent atemptat de París, van caure 2 ampolles de vi. A l'hora de pagar, aquesta encantadora parella francesa va voler tenir un detall amb nosaltres perquè ens recordèssim d'ells i ens van convidar a sopar. Animats sota els efectes del vi bolivià i l'altura, tots 4 ens  vam acostar fins a la plaça per veure com la gent del poble, entre focs artificials, la música cumbia de l'orquestra, alcohol i bailoteos amb mocadors a la mà, disfrutàven del festejo.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    

L' Isla del Sol                                                                                                                                                                                                                                                

A les 8,30h deixavem les motxilles grans  a la caseta on havíem contractat  el bot i començem al port de Copacabana les 2hores i mitja de travessía pel mig del llac Titicaca fins arribar  a la part nord de l'illa. Des d'aquí vam començar  un trekking  de 2h aprox fins a la part sud de l'illa

Mentre caminàvem els  paisatges que ens envoltàven eren espectaculars: en un cantó la part peruana del Titicaca  i l'altre la part boliviana. Anàvem fent camí cap al sud mentre  ens creuàvem  jaciments incas i altars on veneràven al sol. El clima un sol radiant barrejat amb l'aire que era fresc i humit  gràcies a la brisa del llac que ens va fer la caminada  molt agrdable.

A l'arribar a la part sur, ens sorprèn un poblet format per casetes d'adob i sostres de xapa on a cada casa hi tenen un tancat  de fustes amb tres o quatre rucs dins. Preguntem per poder passar-hi la nit en un parell de cases que tenen un cartell o una pintada a la pared que hi posa hostel, però ens semblen massa cars.  Decidim preguntar a una senyora (allà són molt tradicionals i vesteixen els tratges i barrets típics  dels Aimaras) que estava al balcó prenent la fresca i ens diu que ella tenia habitacions i que ens podiem quedar allà.  El preu estava força bé i l'habitació també, però el que de veritat  ens va guanyar  van ser les vistes al llac i lo autèntica que era la familia.

Estàvem sols al hostel, i de sobte van aparèixer, carregats amb la motxilla, tres nois pujant pel carreró acompanyats pel cap de família. Eren 3 vascs maquíssims amb qui vam passar la tarda, a la terrasseta, xerrant de viatges i intercanviant impressions dels països on havíem estat. Sobre les 17, i després d'haver fet un entrepà, vam sortir caminant direcció a un mirador. Vam veure caure el sol entre grans muntanyes i aquell mar inmmens d'aigua dolça. Per a nosaltres una de les millors postes de sol que havíem vist mai: 

A un costat Perú i tot el que ens havia regalat en 21 dies; a l'altre Bolivia i la continuació de tot aquest  somni; i al mig, a la part més alta de la Isla del Sol, envoltats per el Titicaca, nosaltres, carregats d'il.lusió i ganes de continuar. Amb aquell paisatge i la calma que es respirava, va ser un d'aquells moments per recordar.

A l'endemà, vam agafar un bot de tornada cap a Copacabana. Allà vam agafar un autobús fins a La Paz. A meitat de camí, el conductor ens avisa que hem de baixar. Havíem de creuar un estret del llac i el sistema era el següent: els passatgers pujàvem a una barca amb motor mentre l'autocar creuava el llac sobre una plataforma flotant. Semblava irreal, però a l'arribar a l'altre extrem el conductor engega l'autobús, el treu de la plataforma i ens recull de nou per continuar el trajecte. 

Propera parada: La Paz.