Machu Pichu, la ciutat amagada

Començava l’etapa per arribar a l’esperat Machu Pichu. Com ja és costum en nosaltres ho hem fet pel camí alternatiu: menys turístic i molt més econòmic. A la plaça d’Ollantaytambo ens vam aliar amb una parella de francesos per tal de que el bitllet del colectivo ens sortís més econòmic. La veritat és que gràcies a poder fer els tractes amb el mateix idioma i amb la capacitat negociadora d’en David ( és del barrio!!!) vam aconseguir un bon preu pels quatre.

5 hores de camí espectacular, atravessant muntanyes i rius, per una pista de terra envoltada de penyasegats on en moltes corbes hi havia desprendiments, i arribant a passar per ports de muntanya de 4.300 metres d’altura. Un trajecte on es van barrejar el pànic, l’il.lusió per arribar i l’impressió d’aquella meravellosa ruta.

,

Arribats a l’hidroeléctrica, vam començar a caminar, seguint les vies del tren, els 12km que ens separàven de Aguas Calientes: envoltats de vegetació tropical i apartant-nos de les vies cada cop que escoltàvem el claxon del Perú Rail,  mentre els passatgers ens saludàven amb una birra ben freda a la mà. La caminata va durar 2 hores i mitja. Ben mullats per la pluja, arribats a Aguas Calientes, vam buscar un hostel per passar la nit.

A l'endema eren les 5 de la matinada quan deixàvem el hostel carregats amb les motxilles i fèiem camí cap al Machu Pichu. Encara no havia sortit el sol. Plovia i, coberts per la boira, vam començar a pujar els 2.300 esglaons, totalment empinats, que portàven fins l’entrada. Tot i el nostre esforç, no vam tenir recompensa: el poblat estava completament tapat per la boira, però només seria una broma macabra del destí. Una mica desil.lusionats, vam recòrrer els seus carrers, temples i ciutadelles. Era impressionant! Casi no ens ho podiem creure. Ho haviem vist en documentals i llegit en llibres. Ara nosaltres estàvem allà, veient-lo, vivint-lo i sentint com la seva força i la de tots els incas que hi van viure ens invaïa tots els sentits.

Gairebé sense adonar-nos, els núvols van anar marxant i el sol va començar a il.luminar aquella imponent ciutat inca, una ciutat que durant anys havia estat oculta entre aquelles impresionants muntanyes. Ara si! Vam tornar a pujar al punt des d’on millor es veia, i la nostra memòria, a través dels nostres ulls, es va poder grabar una de les fotos més meravelloses del món.

 Cap a les 12, acalorats i acribillats pels mosquits, vam començar a baixar els centenars d’esglaons per arribar de nou a Aguas Calientes. Aquella tarda la vam dedicar a descansar i a passejar tranquil.lament per la plaça i els carrers d’aquest poble.

 Vam acabar la nit brindant amb Pisco Sour, per tot el que portàvem viscut fins al moment, per ser on erem i pel més important: per ser-hi junts!!

Al matí següent vam desfer el camí que haviem fet a l’anada. A la hidroelèctrica ja ens hi esperàven la parella de francesos ( la Veronique i el seu marit ), per pujar de nou al colectivo que ens portaria directes a Cusco. Aquest trajecte el vam compartir també amb 6 francesos més que ja portàven 7 mesos voltant per sudamèrica fent treballs de voluntariat. Entre ells, sentada al nostre costat, la Verena ens va fer el trajecte menys pesat, explicant-nos les seves experiències i fent-nos rodar el cap amb una idea que ja ens rondava: fer voluntariats.

A l’arribar a Cusco, ens vam acomiadar, ens vam donar els correus i nosaltres vam poder guardar a les motxilles noves experiències i nous amics.