Arekipa i el Cañón del Colca

Arekipa, la ciutat blanca

Després de passar 4 dies a Cusco disfrutant amb calma de la ciutat i de les converses amb altres viatgers (alguns d’ells ara ja amics) al pati del hostel Estrellita que per nosaltres ha estat com una segona casa, volem agraïr-li a Don Francisco el tracte que hem rebut i haver-nos fet sentir tant agust.

Aquí vam tenir la sort de creuar-nos amb Bea i Maria, dues infermeres d’Andalusia que estarien un mes y mig fent voluntariat donant un cop de mà a l’Hospital de San Andrés de Cusco. Han estat sempre atentes amb nosaltres, recomanant-nos racons de Cuzco i donant-nos consells i trucs per conéixer la ciutat d’una manera més econòmica. 

 Gràcies per tot! Ens veiem pel món! 

 Quan ja ens haviem acomiadat de tothom, vam pujar a un taxi (no era un taxi normal. Semblava un “micromachine “ de color groc i tot tunejat que, carregats com anàvem amb les motxilles, amb prou feina tirava!!) i vam anar a la terminal d’autobusos. Eren les 20.30h i agafàvem un bus que en teoria ens portaria fins a Arekipa en12 hores. Si! He dit en teoria perquè cap allà les 2:00 de la matinada ens despertem i veiem que el bus està aturat a un cantó de la carretera i al voltant només muntanyes i descampats. Desconcertats, li preguntem a l’hostessa: “Señorita, que está ocurriendo?”. I ella, que tan tranquil.lament dormia tapadeta amb la seva manta, ens va dir que s’havia trencat la mànega de l’aire però que “tranquilos, que en un ratito vendría otro autobús a buscarnos”. El “ratito” es va convertir en 4 hores sentint com la resta de passatgers peruans, esverats, comentaven que estàvem parats en una zona on era fàcil que ens assaltessin. Finalment, va arribar l’altre autobús, i enmig de la nit i en una carretera de les afores, vam agafar les nostres coses i vam pujar a l’altre “carro” que ens va portar fins a Arekipa.

Allà ens hi esperava l’Alexia. Havíem contactat amb ella per couchsurfing. La nostra sorpresa va ser quan ens va dir que havia adquirit un hostel feia poc i que vivia allà. Primer no sabiem què pensar, si ens cobraria

o realment seria couchsurfing. Així que ella ens va explicar que només feia 3 dies que havia obert i com que a casa seva ja tenía experiència fent couchsurfing, primer volia provar així el hostel i saber la nostra opinió del lloc. Arrel de nosaltres començaria a treballar amb clients. Nosaltres, per agraïr-li el gest, captàvem clients a la Plaza de Armas i li enviàvem. La veritat és que el hostel val molt la pena. Es diu San Lázaro Lodge i està a 3 cuadras de la Plaza. És un lloc molt acollidor, amb un pati interior que fa de menjador, on ens ajuntàvem a conversar amb l’Alexia, algun amic seu i altres viatgers.

Aquella mateixa tarda vam anar a visitar un vell amic d’en David que havia conegut en la seva anterior visita. Ens va rebre al seu restaurant, i després d’abraçar-nos i donar-nos la benvinguda, va agafar una ampolla de Pisco artesana i ens va convidar a asseure’ns a la terrassa del restaurant des d’on hi ha unes vistes espectaculars de la Plaza de Armas. A part de tenir el restaurant, és escriptor, filòsof i una mica “chamán”. Entre pisco i pisco ens va estar explicant la comunió que tenien tots aquells edificis emblemàtics que veiem des de la terrassa amb la “pachamama”, el Inti, l’aigua i els altres elements o arribant a comparar l’energia que desprenen les gralles catalanes mentre es fa pujar un castell amb l’energia que feien servir els incas per construir el Machu Pichu. Aquell moment ens va fer posar la pell de gallina. Flipats per aquella comparació, una mica tocats pel Pisco e intimidats pels 3 grans volcans ( el Misti, el Chachani i Pichu Pichu) que vigilen d’aprop la ciutat, vam continuar descobrint els racons que amagava Arekipa.

Vam passar els propers 3 dies relaxats a la tranquil.la ciutat, fent alguna visita obligatoria com la del Convento de Santa Catalina, la Plaza de Armas amb les seves arcades i la imponent catedral i el Claustro de la Compañía. I com no, disfrutant de la gastronomia peruana a les paradetes del Mercado de San Camilo, on vam provar el “pastel de papas” i “rocoto”.

 Des d’aquí viatjariem fins a Cabanaconde. Objectiu: un trekking pel Cañón del Colca. Comença l’activitat de muntanya!!!

Trekking pel Cañón del Colca

                                                                                                                                                              

Vam viatjar des d’Arekipa a Cabanaconde amb un autobús durant 6 hores, per una carretera que recorria de ben aprop el Cañon del Colca i que ens va regalar unes vistes espectaculars del lloc. Cabanaconde és un

poble petit, perdut enmig del Cañon on amb prou feina hi arriba l’aigua i la llum. Vam baixar a la Plaza de Armas i vam anar directes al Hostel Pachamama, on haviem llegit que el propietari era guia de muntanya de la zona i ens podria orientar pel trekking i documentar amb mapes (som uns valents!! Hi vam anar sense tour i sense guia!!). 

El primer dia, vam començar a les 7h del matí carregats amb aigua i menjar per a dos dies. A Cabanaconde et fan pagar una tasa turística de 70s/. per persona (sempre i quan els vigilants encarregats de cobrar-te-la t’enxampin!!). Mentre caminàvem pel poble anàvem amagant-nos per tal de no pagar, però només començar el camí, quan ja pensàvem que haviem aconseguit esquivar-los, ens va sorprendre el guàrdia. Avisats pel noi del hostel, qui ens va comentar que pels sudamericans el boleto valia 40s/., no vam dubtar en fer-nos passar per argentins quan el vigilant ens va preguntar la nacionalitat!! Havia colat!! Ens va cobrar el boleto a preu sudamericà. Ens ho vam creure tant que al marxar li vam deixar anar un “grasias amigo!!” amb la intenció de que sonés argentí però que realment ens va sortir amb accent mexicà!! Així que vam clavar la mirada al terra i vam continuar caminant. 

Vam començar el trekking des del Mirador de Cejana on vam començar a baixar els 1.127m de desnivell que ens separàven de Sangalle. El camí anava serpentejant canó avall on vam disfrutar de l’espectacle de la naturalesa, parant-nos a cada moment per fer milers de fotos i gaudint d’aquelles vistes.

 Vam arribar a Sangalle (el oasis), a la part més profunda del canó, amb la intenció de fer un descans en aquell paradís, però ens vam trobar que tot eren propietats privades. Estava preparat amb jardins, piscines i cabanes de fusta per aquells viatgers que feien el trekking en 3 dies (contractat en agències i amb guíes) on hi passàven allà la nit abans de fer la tornada cap a Cabanaconde. No era el nostre cas. Nosaltres seguiriem caminant fins San Juan de Chuchos, el proper poble on es podia fer nit. El camí de Sangalle a San Juan de Chuchos no va ser fàcil. Ens esperàven 4 hores de caminata per una pujada espectacular remuntant l’altra banda del canó sota un sol molt intens,que de cop i volta va marxar per donar pas a un conjunt de núvols negres carregats de llamps, trons i pluja.

Vam creuar 2 poblets petits, formats per 4 cases (Malata i Coshñirwa) fins que vam trobar un sender que baixaria de nou fins al riu, on s’hi trobava San Juan de Chuchos, el nostre refugi per aquella nit. Vam arribar-hi al mig dia i allà, entre cabanes de fusta plantades sobre herba d’un verd intens, vam conéixer a un grup de nois amb qui vam compartir la tarda i algunes cuzqueñas. El quadre era digne d’un acudit: 2 catalans, 5 madrilenys i 1 vasc sentats en unes cadires de plastic al voltant d’ una taula i parlant una mica de tot, mentre preníem cerveses i vèiem com queia el sol perduts en mig d’aquelles muntanyes dels Andes.

 Gràcies nois per una tarda espectacular!!

Al dia següent teníem un tram bastant dur (pel que ens havien explicat els nois, que feien el trekking en direcció contrària). Així que vam decidir deixar els entrepans de bimbo i vam disfrutar del menú que oferia la dona de les cabanes: una sopa de verdures i fideus ben calenta, un plat d’arròs i un bistec d’alpaca que de ben segur ens donaria forces per l’endemà!! Ens vam aixecar a les 5.30h del matí i vam començar l’últim tram del trekking: 1.087m de desnivell en 6km que vam tardar 3,5hores fins arribar al Mirador de San Miguel. 

Un cop allà vam parar una estona per veure còndors, però no vam tenir sort!! N’havíem vist un parell de lluny mentre feiem el camí i va ser tot el que vam poder veure! Arribats a Cabanaconde de nou, vam agafar

un autobús per tornar a Arekipa amb una de les pitjors companyies de transports peruana. Un cop l’autobús ple, anava parant cada 100m enmig del camí per anar agafant pagesos que venien de treballar, venedores ambulants, cholitas que anàven al poble del costat ... tots carregats amb els seus respectius sacs, plens de patates, tomàquets, teles...etc. Ells i les seves criatures anaven ocupant el passadís, inclús moltes vegades ocupàven part del nostre seient. Un trajecte infernal que entre olors, calor i parades que va trigar 7h fins a Arekipa, on hi passariem un dia més abans de marxar cap a Puno.