Primer contacte amb Tailàndia: Ao Nang i la badia de Railay

La nostra primera parada a Tailàndia va ser a Ao Nang, un poblet molt turístic de la costa oest del sud del país. Malgrat que té platja, la veritat és que no és gaure espectacular i l'ambient que es respira pel carrer era massa turístic pel nostre gust. Però estratègicament era el lloc perfecte des d'on visitar la badia de Railay.

Quan més disfrutàvem de Ao Nang era al vespre, a l'hora de sopar, ja que les paredetes del carrer ens oferien  menjars variats i a molt bon preu. Després de passar un parell de nits aquí intentant trobar-li el punt, vam decidir contractar 2 seients en un taxi boat (trajecte que es fa amb els "longtails", les barquetes típiques de Tailandia) perquè ens portés a Railay, ja que només s'hi pot arribar per mar.

La badia de Railay compta amb 3 platges principals les quals s'hi pot accedir d'una a l'altra caminant de 10 a 15 minuts per l'interior de l'illa. Railay és mundialment famosa per ser un lloc magnífic a l'hora de practicar escalada esportiva i com era d'esperar, nosaltres no ens la anàvem a perdre. Vam decidir quedar-nos a dormir a la platja de Tonsai que és on es concentren la majoria d'escaladors. En aquesta platja els dies transcorren provant vies a peu de platja amb unes vistes especatulars i amb l'atractiu de fer-se un bon bany hagis o no encadenat. Per les nits hi ha un ambient entre hippies i escaladors molt xulo als baretos on corra la cervesa, es fan malabars de foc i on es tenen les típiques converses de bar - on s'acostuma a exagerar!- quan has acabat una bona jornada d'escalada.

Des d'aquesta platja vam caminar fins la Railay West beach. En algun tram, vam haver de passar amb les motxilles petites al cap perquè no es mullessin, ja que haviem de passar per dins l'aigua.La Railay West és una platja molt més llarga que la de Tonsai, on les impresionants parets de roca kàrstika que emergeixen de l'aigua fa que la platja sembli una postal espectacular. 

Encara teniem dia per endavant així que vam enfilar el camí que anava fins a la platja de Phra Nang, la terecera i última platja que ens quedava per visitar d'aquella bahia. Sense saber-ho, el camí en deparava una amarga sorpresa que vam descobrir quan la Blanca es va para i va llegir un cartell on posava "No alimentar a los monos". Abans d'arribar a la platja el camí s'estrenyia bastant i era en aqull punt on vam veure els monos per tot arreu: al terra, entre els arbres, a les baranes que delimitaven el camí... La Blanca va haver de fer un gran esforç per passar aquell tram -li ha agafat una fòbia molt comprensible als monos després de la nostra visita al Monkey Forest d'Ubud (Indonesia)-. Va passar com posseida, sense mirar, sense dir ni una paraula, amb tots el músculs tensats i adelantant a tots els turistes que es paraven a fer fotos a aquells juganers i maliciosos animals. L'únic que li passava pel cap era que hauria de tornar a passar a la tornada!!

Finalment vam arribar a la platja. Per mi la més maca de totes. Envoltada de roques que formen coves poc profundes i molt amples, on hi abundaven les vies d'escalada i on vam trobar-hi un dels santuaris més curiosos que haviem vist fins ara: La Phra Nang Cave. Una cova dedicada a la deesa de la fertilitat i un satuari per als pescadors de la zona qui fan unes ofrenes bastant peculiars: talles de fusta en forma de polles (si, si! Heu legit bé: polles!). N'hi havia de tots els tamanys i colors! Diuen les llegendes que representen al déu hindú Shiva.

Una nit molt boja a Singapur!

Volem començar aquest post donant-li la raó al mestre Sabina i la seva mítica frase "las malas compañías son las mejores".

Vam aterrar a l'aeroport de Singapur, un dels millors aeroports del món. D'allà directes al centre de la ciutat per trobar hostel i descarregar-nos de les motxilles. Un cop instal·lats vam sortir a recòrrer la ciutat. La nostra intenció era conèixer aquesta ciutat però erem conscients de que amb un sol dia seria impossible impregnar-nos de la seva veritable essència (o això és el que ens pensàvem!).

Comencem a caminar de Chinatown, on estava el hostel, fins al barri de Little India, on decidim parar a dinar alguna cosa. Asseguts al nostre costat  una parella de 50 anys: ell un anglès que havia viatjat bastant, dominava l'espanyol, feia 25 anys que vivia a Singapur. Un paio nerviós, exaltat, amb molta xarrera (semblava que anés fins d'alt de cocaína! Però no era el cas!); ella, la seva dona, era de Singapur. Molt més calmada, pausada. Semblava resignada i preparada per ser la seva companya, el seu seny i la seva pau.

Ell, al sentir-nos parlar espanyol, de seguida va començar a donar-nos conversa i, al cap de 10 minuts, ens va convidar a la primera cervesa, la qual no va deixar que es buidés fins que es va aixecar de la cadira per pagar i oferir-nos conèixer Singapur de la seva mà i de la de la seva dona. La dona intentava normalitzar la situació explicant-nos que no volien res a canvi, que no buscàven res malintencionat, que simplement estaven passant una bona estona i volien allargar-la tot el que poguéssin. Així que tots 4 vam sortir del bar. Ells de seguida van parar un taxi. La Blanca i jo flipàvem: "Un taxi? Però on collons anem??". El taxi ens va portar fins a un dels millors carrers de Singapur, Orchard Rd, i allà vam estar passejant una estona per poder admirar les façanes de les cases a l'estil colonial que fèien que aquell carrer fós especial.

Als 15 minuts de passeig, ell ja començava a fer broma de que tenia la gola seca i casualment, en aquell mateix carrer, hi havia un local on preparàven els millors coctails de Singapur. Així que la darrera hora i mitja, vam estar en aquell local: jo prenent copes de cervesa que mai es buidàven, ell enfilant-se una copa rere l'altre de Blodymary i la seva dona, posant a prova el "saque" de la Blanca fent-la tastar els millors coctails de la carta: Mango marghuerita, martini classics...

Al sortir ja era fosc i ens va rebre el veritable Singapur: edificis infinitament alts enlluernats amb llums que anàven cambiant de colors, pantalles gegants integrades a les façanes, ponts i estructures futuristes, restaurants, clubs i galeries on es publicitàven les millors marques de luxe.

Vam tornar a agafar un taxi fins al centre de la ciutat,la zona de Clarke Quay, per gaudir d'aquella festa de colors i de luxe desproporcionat. Mentre passejàvem no podiem parar de riure, mirar cap amunt.... Semblàvem 2 nens petits a Disneyland amb polsera de tot inclòs. La nit era una barreja de llums, alcohol, riures i desconeguts que s'anàven sumant a les nostres converses a les barres dels bars on anàvem parant.

En Joseph ens va explicar que a Singapur, a l'igual que a qualsevol ciutat del món hi ha un cel (el primer lloc on vam estar, que era un del millors de la ciutat) i un infern, el local on ens dirigíem per acabar aquella nit tan boja. Vam baixar unes escales i vam arribar a un soterrani amb molt poca llum i la poca que hi havia eren neóns de colors; al centre una barra i al voltant, tot de portes misterioses. Una boira de tabac recorria tot el local...

Un cop asseguts a la barra i amb una beguda a les mans, ens van desvelar la incògnita d'on èrem: estàvem en un dels puticlubs més xungos de la ciutat, però també era un dels llocs amb més anècdotes nocturnes de la ciutat. Ens van assegurar que l'amo -amb qui vam estar xerrant i ens vam fer fotos- havia estat un dels representants de David Bowie. Així que una nit Mister Bowie es va apropar fins a aquell local per veure al seu colega i representant i un cop allà veient que hi havia una banda tocant, no va poder resistir-se i va pujar a l'escenari a cantar un parell de cançons.

Al cap d'una estona estàvem dins d'un taxi direcció al hostel. A través de les finestres del cotxe disfrutàvem de lúltim cop que veuriem aquella ciutat mentre ens invadia els llavis un somriure maliciós i la pell s'ens eriçava. No coneixiem a aquella gent de res, no haviem trepitjat mai aquella ciutat, podria haver-nos passat de tot aquella nit... De fet, així va ser. Ens va passar de tot, però tot bó! De nou, uns desconeguts ens van fer passar una nit inoblidable amb un únic objectiu comú: disfrutar d'una vida que en principi només es viu un cop i on els paràmetres del que està bé o malament els marquen les teves sensacions i no unes regles establertes i uns cànons que al món real no tenen cap sentit.

Yogyakarta: Impresionats pels temples Prambanan y Borobudur

Vam arribar a l'aeroport de Yogyakarta, on vam agafar un autobús públic per arribar al centre de la ciutat. Allà ens hi esperava la familia de couchsurfing amb qui haviem contactat dies abans: La Siti, en Marteen, i els seus dos fills (en Silon i l'Aurora). Una familia un tant peculiar: la Siti d'Indonesia, en Marteen de Bèlgica aposentat a Yoya feia sis anys i una casa amb varies habitacions ocupades per varis couchsurfers. Més que una casa semblava una Guest house!

Aquella tarda ens vam posar al dia, coneixent una mica més la història d'aquella familia i explicant les nostres aventures del viatge. Aquell dia vam conèixer també a la Liz i l'Alex, una parella que també estaven viatjant per Indonesia. Per la nit, la Siti i en Maarten ens van oferir passar el dia següent amb ells fent una excursió en familia pels voltants de Yogyakarta i tan nosaltres com la Liz i i l'Alex vam acceptar. Així doncs, l'endemà al matí vam llogar una moto i, quan ja estavem tots preparats, ens vam disposar a passar un diumenge diferent. Vam conduir per carrers adoquinats que travessaven infinits camps d'arròs, pujades descomunals que en la majoria els acompanyants ens tocava fer caminant perquè la moto no tirava...

Però finalment vam arribar a la primera parada: una cascada. No era gaire impresionant, però després de la calor que haviem passat, ens vam tirar tots de cap a l'aigua i ens va semblar una gran recompensa.

D'allà, en Maarteen va seguir amb el seu pla: volia portar-nos fins al cim d'una petita muntanya des d'on es suposava es tenien unes vistes increíbles i allà fariem un pic-nic per dinar.
Però quan vam arribar el cel estava tapadíssim i en qüestió de minuts va començar a ploure. Així que preparats amb l'impermeable vam començr a a baixar aquells empinats camins polsegosos i mal adoquinats que haviem pujat mminuts abans: però ara amb un component més, la pluja torrencial. El que havia de ser un tranquil passeig "dominguero" es va convertir en una activitat d'aventura extrema: els camins semblaven riades que feia que les motos patinessin i fos impossible baixar... així que després d'un parell d'ensurts vam decidir refugiar-nos en el cobert d'una casa a esperar que parés la pluja. Va tardar ben bé dues hores que les vam emplear per fer un pica pica al terra, fer petar la xerrada e inclús ballar el Mamabo number 5 (un èxit actual! jajaja!!)

Els pròxims 2 dies els dedicariem a visitar 2 dels temples més importatnts de l'illa de  Java: Borobudur i Prambanan.

Temple Borobudur.

El Temple de Borobudur, situat a 42 km del centre de Yogya, és un dels jaciments budistes més importants del món i un dels millors conjunts  de temples de sudest asiàtic.

La Liz, l'Alex, en David i jo vam sortir amb la moto direcció Borobudur. Vam tardar ben bé quasi 2 hores en arribar-hi i un cop allà, vam haver d'esperar-nos una hora més que afluixés la pluja per poder entrar. Un cop dins, vam passejar-nos pels kilomètrics jardins que envolten el temple fins de sobte, veure'l de front. La veritat que impacta molt: es tracta d'una construcció formada per 6 terrasses escalonades, comunicades entre elles amb esglaons que atravessen portals tallats en pedra i rematada al final per tres terraces circulars. Tota la construcció llueix murs amb milers d'escenes tallades en pedra que es poden observar recorrent els seus passadissos.

A la part més alta, les vistes són simplement espectaculars, tant pels jardins com la frondositat de la vegetació que l'envolta. Un seguit de campanes enormes decoren les terraces circulars, on dins s'hi poden endivinar estàtues de budes sense cap. La veritat que un dels llocs més impactants que haviem estat.

No només per l'espectacularitat del lloc, sinó perquè ens vam sentir com famosos: no podiem fer un pas endavant sense que grupets d'adolescents amb l'edat del pavo en el seu màxim exponent, s'apropessin als nois per fer-se una foto amb ells o families senseres que volien posar amb nosaltres. La gent feia cua per tenir una foto amb estrangers!! jajajajja! Molt irreal , però totalment cert!

De tornada, vam arribar-nos fins a la "Chiken Church". Ens havien parlat d'aquesta esglèsia que tenia forma de pollastre i vam passar-hi per veure aquella cutre esglèsia.

Temple Prambanan

Situat a només 35km de Yogya, Prambanan va ser un altre del temples que ens va deixar bocabadats. Aquest cop es tracta d'un conjunt arqueològic hinduista, format per imponents temples que veneren a Shiva i altres déus i deeses. Un lloc impresionant on les fotos parlen per si soles.

Per la tarada- nit i aprofitant les últimes hores del lloguer de la moto, vam aprofitar per acostar-nos fins al Carrer Maliboro, el carrer principal on es concentren un centenar de botigues de roba,i souvenirs i paradetes de menjar indonès.

Fins aquí el nostre pas per Indonesia. Pròxim destí: Singapur.