Una nit molt boja a Singapur!

Volem començar aquest post donant-li la raó al mestre Sabina i la seva mítica frase "las malas compañías son las mejores".

Vam aterrar a l'aeroport de Singapur, un dels millors aeroports del món. D'allà directes al centre de la ciutat per trobar hostel i descarregar-nos de les motxilles. Un cop instal·lats vam sortir a recòrrer la ciutat. La nostra intenció era conèixer aquesta ciutat però erem conscients de que amb un sol dia seria impossible impregnar-nos de la seva veritable essència (o això és el que ens pensàvem!).

Comencem a caminar de Chinatown, on estava el hostel, fins al barri de Little India, on decidim parar a dinar alguna cosa. Asseguts al nostre costat  una parella de 50 anys: ell un anglès que havia viatjat bastant, dominava l'espanyol, feia 25 anys que vivia a Singapur. Un paio nerviós, exaltat, amb molta xarrera (semblava que anés fins d'alt de cocaína! Però no era el cas!); ella, la seva dona, era de Singapur. Molt més calmada, pausada. Semblava resignada i preparada per ser la seva companya, el seu seny i la seva pau.

Ell, al sentir-nos parlar espanyol, de seguida va començar a donar-nos conversa i, al cap de 10 minuts, ens va convidar a la primera cervesa, la qual no va deixar que es buidés fins que es va aixecar de la cadira per pagar i oferir-nos conèixer Singapur de la seva mà i de la de la seva dona. La dona intentava normalitzar la situació explicant-nos que no volien res a canvi, que no buscàven res malintencionat, que simplement estaven passant una bona estona i volien allargar-la tot el que poguéssin. Així que tots 4 vam sortir del bar. Ells de seguida van parar un taxi. La Blanca i jo flipàvem: "Un taxi? Però on collons anem??". El taxi ens va portar fins a un dels millors carrers de Singapur, Orchard Rd, i allà vam estar passejant una estona per poder admirar les façanes de les cases a l'estil colonial que fèien que aquell carrer fós especial.

Als 15 minuts de passeig, ell ja començava a fer broma de que tenia la gola seca i casualment, en aquell mateix carrer, hi havia un local on preparàven els millors coctails de Singapur. Així que la darrera hora i mitja, vam estar en aquell local: jo prenent copes de cervesa que mai es buidàven, ell enfilant-se una copa rere l'altre de Blodymary i la seva dona, posant a prova el "saque" de la Blanca fent-la tastar els millors coctails de la carta: Mango marghuerita, martini classics...

Al sortir ja era fosc i ens va rebre el veritable Singapur: edificis infinitament alts enlluernats amb llums que anàven cambiant de colors, pantalles gegants integrades a les façanes, ponts i estructures futuristes, restaurants, clubs i galeries on es publicitàven les millors marques de luxe.

Vam tornar a agafar un taxi fins al centre de la ciutat,la zona de Clarke Quay, per gaudir d'aquella festa de colors i de luxe desproporcionat. Mentre passejàvem no podiem parar de riure, mirar cap amunt.... Semblàvem 2 nens petits a Disneyland amb polsera de tot inclòs. La nit era una barreja de llums, alcohol, riures i desconeguts que s'anàven sumant a les nostres converses a les barres dels bars on anàvem parant.

En Joseph ens va explicar que a Singapur, a l'igual que a qualsevol ciutat del món hi ha un cel (el primer lloc on vam estar, que era un del millors de la ciutat) i un infern, el local on ens dirigíem per acabar aquella nit tan boja. Vam baixar unes escales i vam arribar a un soterrani amb molt poca llum i la poca que hi havia eren neóns de colors; al centre una barra i al voltant, tot de portes misterioses. Una boira de tabac recorria tot el local...

Un cop asseguts a la barra i amb una beguda a les mans, ens van desvelar la incògnita d'on èrem: estàvem en un dels puticlubs més xungos de la ciutat, però també era un dels llocs amb més anècdotes nocturnes de la ciutat. Ens van assegurar que l'amo -amb qui vam estar xerrant i ens vam fer fotos- havia estat un dels representants de David Bowie. Així que una nit Mister Bowie es va apropar fins a aquell local per veure al seu colega i representant i un cop allà veient que hi havia una banda tocant, no va poder resistir-se i va pujar a l'escenari a cantar un parell de cançons.

Al cap d'una estona estàvem dins d'un taxi direcció al hostel. A través de les finestres del cotxe disfrutàvem de lúltim cop que veuriem aquella ciutat mentre ens invadia els llavis un somriure maliciós i la pell s'ens eriçava. No coneixiem a aquella gent de res, no haviem trepitjat mai aquella ciutat, podria haver-nos passat de tot aquella nit... De fet, així va ser. Ens va passar de tot, però tot bó! De nou, uns desconeguts ens van fer passar una nit inoblidable amb un únic objectiu comú: disfrutar d'una vida que en principi només es viu un cop i on els paràmetres del que està bé o malament els marquen les teves sensacions i no unes regles establertes i uns cànons que al món real no tenen cap sentit.