La carretera de la muerte: descens en Btt.

Segur que tots coneixeu o heu sentit a parlar alguna vegada de la "carretera de la muerte" a Bolivia, una pista estreta plena de corbes tancades que van zigzaguejant un abisme brutal, sense tanques de

protecció... Aquesta carretera ere el nexe d'unió entre els pobles de la selva, com és Coroico, i la ciutat de La Paz. Normalment aquesta carretera era transitada per camions que transportaven materials de la selva a la ciutat i per autobusos carregats de passatgers. Degut a la gran quantitat d'accidents mortals que es produïen en aquest trajecte, es va convertir en la carretera més perillosa del món, convertint-se així en la protagonista de milers de documentals i notícies.Doncs bé, algunes empreses de turisme de La Paz dedicades a l'esport extrem han tingut la brillant idea d'oferir un tour per baixar aquesta carretera en btt. Irresistible, eh???

Info La Paz

La gran ciutat de la Paz

Després d'un pesat trajecte amb autobús des de Copacabana, vam arribar a la ciutat de La Paz. La primera imatge del lloc és impactant: una enorme ciutat plagada de gent pel carrer, milers de cotxes circulant i una acumulació de cases i construccions que abarroten els turons que envolten la ciutat. A La Paz hi ha censats casi 800.000 habitants instal.lats a la ciutat que oscil.la entre els 3.000m i els 4.100m sobre el nivell del mar. Des de qualsevol racó de la ciutat es pot visualitzar el Huayna Potosí a 6.088m i l'Illimani ( 6.422m), que és l'emblema de la ciutat.

Info Puno, Copacabana i Isla del Sol

Copacabana i la Isla del Sol

Copacabana

Vam agafar un autobús de Arekipa a Puno ( Perú), a aquesta ciutat només la faríem servir de enllaç  per passar-hi una nit i poder agafar pel matí l'autobús que va a Copacabana (Bolivia).

A les 7:00 del mati agafàvem el bus i 2 hores i mitja després paràvem a la frontera de Perú amb Bolivia, vam  baixar del bus i a la caseta d'inmigració  peruana ens van sellar la sortida del pais al passaport. Caminem  100m i a la caseta d'inmigració  boliviana fem la mateixa operació però aquest cop el segell és d'entrada.

Info Arekipa i Cañon del Colca

Info Machu Pichu

Info Cuzco i Valle Sagrado

Info Lima, Ica i Paracas

Arekipa i el Cañón del Colca

Arekipa, la ciutat blanca

Després de passar 4 dies a Cusco disfrutant amb calma de la ciutat i de les converses amb altres viatgers (alguns d’ells ara ja amics) al pati del hostel Estrellita que per nosaltres ha estat com una segona casa, volem agraïr-li a Don Francisco el tracte que hem rebut i haver-nos fet sentir tant agust.

Aquí vam tenir la sort de creuar-nos amb Bea i Maria, dues infermeres d’Andalusia que estarien un mes y mig fent voluntariat donant un cop de mà a l’Hospital de San Andrés de Cusco. Han estat sempre atentes amb nosaltres, recomanant-nos racons de Cuzco i donant-nos consells i trucs per conéixer la ciutat d’una manera més econòmica. 

Machu Pichu, la ciutat amagada

Començava l’etapa per arribar a l’esperat Machu Pichu. Com ja és costum en nosaltres ho hem fet pel camí alternatiu: menys turístic i molt més econòmic. A la plaça d’Ollantaytambo ens vam aliar amb una parella de francesos per tal de que el bitllet del colectivo ens sortís més econòmic. La veritat és que gràcies a poder fer els tractes amb el mateix idioma i amb la capacitat negociadora d’en David ( és del barrio!!!) vam aconseguir un bon preu pels quatre.

5 hores de camí espectacular, atravessant muntanyes i rius, per una pista de terra envoltada de penyasegats on en moltes corbes hi havia desprendiments, i arribant a passar per ports de muntanya de 4.300 metres d’altura. Un trajecte on es van barrejar el pànic, l’il.lusió per arribar i l’impressió d’aquella meravellosa ruta.

,

Cuzco i el Valle Sagrado

Cusco: Primeres impresions

Un altre cop toca matinar, muntar les motxilles i tornar a deixar enrere un nou poble. Això si, marxem carregats d’experiències, sensacions e històries. Com la d’en Juan, el peruà de 60 anys que, junt amb la seva família, regenten el hostel on hem passat 2 nits a Paracas. El matí que marxàvem teniem les motxilles recolzades a la recepció mentre acabàvem d’esmorzar. En Juan va tombar una mica la meva motxilla per poder veure la part del davant i amb un gest de les seves mans va assenyalar les sabatilles que porto penjades de les meves nebodes quan eren petites. Jo li vaig explicar que era una forma de portar-les sempre amb mi i ell, amb una brillantor especial als ulls i mirant-me directament a la cara em va dir: “ese amuleto tuyo te abrirá todos los caminos que necesitas que se abran en Perú, es el mejor amuleto. No te preocupes, todo saldrá bien!”. En aquell mateix moment una magia especial em va recòrrer tot el cos i per un instant jo també vaig notar que tot ainiria bé.

Agafem un autocar a Paracas i ens dirigim a l’aeroport de Lima, on vam passar 5h aprofitant el wifi per enviar missatges i alguna que altra vídeo-trucada mentre esperàvem l’avió que ens portaria fins a Cusco.