El mon dins la motxilla: Lima, Ica i Paracas

Una nit a la ciutat de Lima

Després de 14 horas d'avió vam arribar a Lima (Perú). Anem fins al barri de Miraflores i un cop allà comencem a voltar en plena nit peruana carregats amb les motxilles buscant un lloc per dormir. Després de preguntar a un parell de hostels i veure que estaven a full, acabem preguntant a una policia molt trempada que de seguida comunica per l'emisora: "un lugar para dormir en mi ubicación, pero para mochileros, eh?, económico!". Ens comunica que a "dos cuadras" d'on estàvem hi ha l'Hostal Lima. Així que ens apropem fins allà. Era el típic hostel sudamericà: cels oberts, parets pintades amb colors llampants, habitacions compartides sense gaires detalls i regentat per una parella jove d'israelis i una colombiana. No necessitem més! Només hi passaríem una nit.

A l'endemà, després d'esmorzar "bollitos" de pà amb mantenga i mermelada i de fer petar la xerrada amb un colombià que portava 3 anys viatjant i amb un grup de vuit israelís que portaven 8 mesos, ens dirigim a l'estació d'autobusos per fer un trajecte de 5h fins la població de Ica.

Ica: dunes, sol i adrenalina

A la parada d'autobusos de Ica ens hi esperava en César, el soci d'en Juan Bernaola, amb qui havíem

contactat la nit abans via Facebook (recomanats per la Brenda) per poder realitzar amb ells el passeig en buggie + sandboarding. Així que pujats a la furgoneta i totalment impactats per les dimensions d'aquelles dunes, vam arribar a Huacachina, un poblet instal.lat al voltant d'un oasi.

Per nosaltres era el primer cop que trepitjàvem un desert, i no teniem ni idea del que ens esperava!

L'activitat consistia en què un tio que responia al nom de "oso" ens portés a torta hòstia entre km i km

de sorra, saltant i pujant dunes como si d'un rally es tractés. El "oso" va ser qui, uns minuts abans de pujar al buggie, ens havia recomanat pujar al seient de darrere si voliem sentir l'adrenalina. I nosaltres, que som reconeguts per la nostra inconciéncia, no vam saber dir que no. Així que
allà estàvem: enmig del desert, agafats al buggie, cridant i rient i amb les cabells de punta com si haguéssim pujat al Dragon Khan. El sol anava caient entre les dunes i quan començavem a estar acostumats als salts, el "oso" va parar en una de les dunes més pronunciades i va treure les taules
d'snowboard. Després de quatre nocions bàsiques
i d'encerar les taules per agafar més velocitat ( que ja en són ganes....) ens vam llençar dunes avall estirats sobre la taula. Adrenalina pura, por, velocitat i ganes de més: rampa que vèiem, rampa que baixàvem. Però va arribar l'hora de la veritat: tocava provar-ho de peus!!

En David, que ja havia practicat snowboard no li
va costar gaire i va ser el primer en tirar-s'hi; jo que sóc més poruga i patosa vaig haver de necessitar unes classes pràctiques d'en David i
ajuda per descendir uns pocs metres.

I asseguts a la sorra, enmig del desert, veient caure el sol entre les dunes vam començar a tenir aquella sensació que buscàvem: viure experiències, formar part de paisatges magnífics i sentir-nos més vius que mai. "Ara si que ha començat el viatge!!"

Aquella mateixa nit i seguint els consells d'en César, vam tornar a agafar un autocar direcció a Paracas.

Paracas, Islas Ballestas

Hi vam arribar de nit. Paracas és un poblet petit ubicat a la vora del mar i, tot i que a la nostra guia no hi apareixia cap recomanació de llocs on dormir, va ser molt fàcil. L'estació d'autobusos on vam arribar estava a escassos minuts del centre, i a l'avinguda principal s'hi concentren varis hostels i albergs. En vam visitar uns quants i finalment ens vam quedar al Backpackers Soler. El cap de família que portaven el negoci va ser qui ens va convèncer de quedar-nos. Vam regatejar el preu de l'habitació i vam conseguir una oferta per fer l'excursió a les Islas Ballestas.

Un cop instal.lats i haver-nos descarregat de les motxilles, vam sortir a fer una volta pel poblet amb l'intenció de trobar un market i comprar alguna cosa per fer el sopar a la cuina del hostel, però ens vam topar amb un "restaurant " petitó on, amb un bidó tallat per la meitat, feien unes hamburgueses a la brasa boníssimes i molt econòmiques. Per arrodonir el dia ens vam prendre la primera birra del viatge: una Cuzqueña peruana ben freda.

És el nostre tercer dia i sembla que ja i siguem d'aquí. Hem anat al mercat, ens hem fet l'esmorzar, hem caminat direcció al port per pujar en una llanxa ràpida que ens ha portat fins a Islas Ballestas.

Només començar el trajecte, el capità para el motor. Estàvem de sort! Tres dofins han vingut a saludar-nos! Tot seguit hem continuat la ruta fins parar davant del "candelabro ", un dibuix d'un canelobre de 127m de llargada dibuixat fa 900 anys a la pared nord d'una de les muntanyes i que, a dia d'avui, encara no saben com ha aparegut. Tot i que tenen varies teories sobre aquest fenòmen, cap d'elles ha estat demostrada científicament.

Bocabadats per l'incertesa, ens apropem fins al conjunt d'illots que formen Islas Ballestas on hem pogut veure el peculiar caminar dels pingüins sobre les roques i lleons marins apilonats uns sobre els altres fent la migdiada, mentre centenars d'aus de tot tipus sobrevolaven la llanxa. (Més d'un s'ha emportat un regalet cap a casa!!!).

Per la tarda, un cop havent dinat tranquila.lament al hostel, ens vam apropar fins a la platja per veure caure el sol entre "flamencos", pelícans i barquetes de pescador.