Roadtrip per Nova Zelanda (Parte II): Illa Sud

Abel Tasman National Park: Un tram del Coast Track

Desembarquem a Picton pel matí molt animats: el sol brillava amb força i començava a escalfar-nos. Deixant enrere l'impermeable que quasi no ens haviem tret a l'illa nord, amb els banyadors posats sota la roba d'estiu, agafem la Charlotte Queen Drive, una carretera que serpenteja per la costa nord de l'illa, amb corves molt tancades, miradors de vistes espectaculars cada 100 metres i un sense fi de mosteles (comadrejas) atropellades pel camí. Tot un espectacle!!

Vam arribar a Nelson on vam fer una paradeta a l'I-Site per recollir un parell de mapes i per trobar un raconet per passar la nit. Ens vam instal·lar en un campament davant d'una platja, amb zona de picnic, wc's i dutxa. I gratis!! Era perfecte!! Però després d'haver passat la tarda relaxats i disfrutant del solet, ens vam adonar que amb el nostre tipus de furrgo no hi podiem passar la nit i no teniem ganes de pagar una multa!.Així que vam localitzar un campament gratuit més proper, però els 12km incials es van convertir en 2 hores conduint amunt i avall per la mateixa carretera, per acabar dormint finalment al parking d'un supermercat!! jajajajja

Al dia següent vam anar fins a Marahau. És aquí des d'on vam començar el trecking per l'Abel Tasman National Park. Un caminet surt des del parking i s'endinsa cap a la frondositat de la selva que hi ha per tot el país. Expectants vam començar la caminata escoltant cada soroll, mirant cada arbre, cada palmera, cada fulla.... Ens semblava imposible que estiguéssim caminant per allà dins!! Al cap d'uns pocs kilòmetres, en una clariana entre la vegetació comencem a divisar les platges que teniem els peus: Sorra fina d'un color daurat que s'accentuava amb la llum del sol, aigua completament cristal·lina i d'un color verd intens i de fons una mata de selva.

Espectacular!! Només teniem ganes de quedar-nos en banyador i ficar-nos a l'aigua! Vam seguir caminant fins arribar a l'Apple Tree Bay, on després de 9 dies, podiem estiar-nos a la sorra d'una platja digne d'un paradís i fer un banyet refrescant (mooolt refrescant!) al mar de Tasmania!

No ens podiem quedar només amb aquella platja i vam seguir caminant fins la Akersten Bay, on vam fer un picnic per dinar, mentre observavem com un peix manta gegant nadava a la vora del mar i vigilant que les gavines no ens robéssin el menjar!! Un passeig tranquil per dins d'una selva i descobrint platges de somni. L'illa Sur prometia!!

Conduint per la West Coast: Hotitika Gorgs i les Pankakes Rocks

Vam continuar el nostre roadtrip per l'illa sur baixant per la West Coast Road: una carretera que recorre tota la costa oest una mica perillosa: al cantó esquerre la frondositat de la vegetació d'aquí; al cantó dret vas recorrent platges agrestes, verges i salvatges... que tot plegat fa que estiguis més pendent del paisatge que de la carretera. Quan ja haviem parat  varies vegades per admirar amb calma aquells paisatges, vam arribar a Hokitika on vam parar a dinar i després fariem un passeig fins a uns gorgs d'aigua blau turquesa. La veriat és que del color de la foto que haviem vist a la que era en realitat no tenien gaire a veure.

Aquella nit vam tornar a dormir en un campament vora el llac on no ens vam saltar el nostre ritual: posta de sol, cervesa freda i nosaltres dos brindant per cada minut que disfrutem junts d'aquell paradís.

L'endemà vam seguir per la mateixa carretera (la bellesa del paisatge anava in crescendo!!) fins arribar a Punakaiki per veure les Pankakes Rocks: unes formacions rocoses que s'han anat creant amb els anys a base de sediments i restes d'animals marins capa a capa, i juntament amb l'erosió han format el que semblen un munt d'enormes crepes!!!

A més, amb la marea agitada, l'aigua penetra en alguns del forats de les roques i es formen geisers marins on l'aigua surt escupida en vertical. Tot un espectacle de la naturalesa!!

Franz Josef: Un del glaciars més pròxims a l'oceà.

Tot i que ja haviem visitat un del glaciars més imponents del món a Argentina (el Perito Moreno), vam decidir fer la caminata de 45 mins fins arribar a la cara frontal del Franz Josef. La veritat és que no imapcata gaire, però la particularitat que té és que en cap altre lloc del planeta, a aquesta latitut , se'n hagi creat un tan aprop de l'oceà.

Queenstown i les Blue pools!

Vam sortir de la caminata just quan començava a ploure de nou, així que vam agafar la furgo i vam anar fent kilòmetres de baixada. La idea era posar direcció Quenstown i seguir cap a Milford però estava massa lluny, així que de nou vam buscar una zona d'acamapada "low-cost" per passar la nit. Era un parking prop de la carretera, però amb zona de gespa i un bosc tropical espectacular, on ens hi vam passejar abans de fer el sopar.
L'endemà ens vam posar rumb a Queenstown, on pararíem a fer un descans abans seguir cap a Milford Sound, però pel camí, vam veure un cartell que posava "Blue pools (piscines blaves) i després de la decepció amb el Hotikita gorg, no vam poder evitar parar. I la veritat que va valer la pena: gorgs d'aigua blava. Realment semblava l'aigua d'una piscina amb el fons de gresite de color blau. Si no fos pel dia ennuvolat (i per ser aigua procedent del desglaç dels glaciars i estar congelada,,,) en hi haguéssim tirat de cap!

Vam arribar a Queenstown. Un kiwi - els neozelandesos es fan dir així - ens havia dit que era una gran ciutat amb  molt ambient! I és clar! Sí que el té si et pots permetre un bon sopar cerveseta fresca en algunes de les terraces del restaurants vora el llac i amb vistes espectaculars a les muntanyes que el rodejen, però no és el nostre cas!  Vam passejar-nos pel centre per estirar una mica les cames i ens vam donar el capritx de menjar-nos un gelat artesà.

Milford Sound, la "vuitena maravella del món".

Ens vam llevar amb l'esperança de que hauria deixat de ploure i faria un dia espectacular, però només era una esperan+a perquè de seguida vam sentir la pluja xocava contra el sostre de la furgoneta. Tot i així vam fer els 60km de carretera rodejada de boscos i cascades espectaculars que rajaven de les muntanyes fins a Milford.  La intenció aquí era fer un passeig de 2 hores en vaixell pel fiord de Milford admirant les cascades, els penyassegats i la immenditat del que diuen és un dels paisatges més impresionants del mon.

Havent-nos informat de que encara n'hi havia per un parell o tres de dies de pluja en aquesta regió, vam comprar els bitllets i vam pujar-nos al vaixell. Als 10 minuts d'haver començat la navegació totalment impresionats pel paisatge a cobert de la pluja disfrutant des de la finestra, ens passa pel cap la idea que potser mai més podriem tornar-hi i que encara que estigués bastant tapat per la boira, la pluja i el vent no parava de bufar, no sería això el que ens pararia de poder passar un dia inoblidable.

Teniem 2 opcions: mirar un dels millors paisatges del món des de la finestra o mullar-nos i poder
integrar-nos amb tota aquella màgia. Doncs, si toca mullar-se ens mullem!! Li vam demanar un parell de impermebales a la tripulació i vam pujar directes a coberta. Èrem sota la pluja i el vent fent-nos fotos i gaudint del lloc tan màgic on haviem arribat, mentre rèiem de lo xops que estàvem quedant i les sacsejades que ens donava el vent.

Estem segurs que en un dia de sol, sense núvols ni pluja, la vista del fiord ha de ser 10 vegades més espectacular, però ñes així com ens va tocar viure-ho a nosaltres i, encara que les condicions no eren les més adients, vam saber treure profit de la situació i passar un matí genial!

Dunedin i Península de Otago: en busca de foques i lleons marins!

Fugint del mal temps vam posar direcció Dunedin, esperant trobar una mica de sol i poder disfrutar d'aquesta regió. Ens quedava bastant lluny i com ja era la tarda, vam anar a parar a un campament lliure prop de la ciutat. Era un aparcament amb vistes al mar on vam coincidir amb varies furgos de surfers amb els neoprens posats que s'aplegaven allà per passar la nit i aprofitar el dia fent surf. Va ser allà on al David li va començar a picar les ganes de pujar-se a una taula. Però haviem de continuar.

Ja estavem a Dunedin on teniem com a objectiu veure alguns del animalons que haviem llegit que era fàcil veure. Vam recòrrer la Península d'Otago, una petita regió envoltada d'un cantó per lòceà Pacífic i plena de llacs a l'interior. Conduint per carrers de terra sense asfaltar vam arribar a Allans Beach on ens havien dit que es poden veure foques i lleons marins. A l'arribar vam trobar de nou surfers encerant les taules i vam pensar que si veinien a fe surf, seria improbable veure tota aquesta fauna. Però estavem equivocats! 

Vam començar a passejar.nos per aquella platja espectacular, meravellats per les onades blaves i d'escuma blanca i de sorra blanca. De sobte el que semblava una pedra es va moure. Era un lleó marí enorme, estirat entre algues dormint! Increíble! Era possible que en una platja on els joves surfejaven les onades mentre un grup de dones feia petar la xerrada amb les seves cadires de càmping a la sorra estigués plagada de lleons marins i foques??? Doncs si! 

Vam seguir caminant descalços per la sorra i, darrere de cada roc, entre plantes marines, hi havia aquests animalon estirats. Com si fós el més normal!! Realment no pensavem que podriem estar tan aprop d'ells sense cap mena de valla ni reixa que ens separés. El mateix ens va passar a la Pilots Beach: una plaga de foques mandrejaven per les roques, quan cansades de tant de sol, es llançaven a l'aigua i feien tota mena de piruetes! Increíble!

Moeraki i Oamaru, entregats al Surf!!

Vam seguir el nostre camí cap Christchurch, la ciutat on deixariem la nostra companya de viatge (la hendrix-furgo!). Això volia dir que el roadtrip s'estava acabant. Abans però vam fer una parada a Moeraki, una platja on hi havien anclades al terra tota una col·lecció de roques esfèriques com si de les boles de drac es tractésssin. Ens vam fer les fotos de torn -vam haver d'obrir pas entre una massa de japonesos que havien invadit la platja- i vam continuar el viatge.

Voliem parar a Oamaru, on ens havien dit d'una platja per l'avistament de pingüins, però abans d'arribar-hi vam donar amb un lloc increíble on vam decidir passar-hi la nit. Com era possible trobar a un pàrking qualsevol una platja així??

L'endemà al matí la mateixa història de totes les platges que havien trepitjats els últims dies: furgos amb taules de surf i el neoprèns penjats. Així que sense poder resistir més la temptació, vam arribar-nos fins a Oamaru en busca d'una botiga de lloguer de material de surf. I la vam trobar!

Enfundats en el neoprè vam passar el dia sencer i el matí del dia següent ficats a l'aigua, jugant amb les onades i  jo, sota les intruccions d'en David, intentant aixecar-me de peus sobre l'escuma. Ara sí! No podiem marxar de Nova Zelanda sense haver-ho provat i la veritat.... Ho vam difrutar molt!

A Oamaru vam passar per la platja de Bushi Beach, on ens havien recomant apropor-nos per veure pingüins i la veritat és que anaven equivocats!! Ni rastre! Això si, per no perdre la costum una platja impresionant!Quan ja estavem a punt d'agafar el cotxe, un home gros amb un caminar semblant a un pingüi ens va preguntar si en voliem veure: ens va portar fins a un tros del camí, on entre braqnues i arbustos , en una sombra es podien veure dos pinguins. Era cert n'hi havien! Però els vam veure molt de lluny.

Christchurch: Woofing, una nova experiència.

Quan encara estàvem a Xile, vam haver de fer alguns canvis en els vols que teniem programats i per qüestió de disponibilitat, ens vam haver de quedar 9 dies més del que teniem pensat a Nova Zelanda, cosa que en suposava més gastos dels que haviem previst en aquest país, així que ens vam posar a buscar la manera de quedar-nos gastant el mínim possible i la vam trobar: Woofing. Granges i cases acullen a viatgers a casa seva on, a canvi d'un treball de 4 hores diàries fent tasques de jardí, a l'hort orgànic o de manteniment t'acullen de manera gratuïta per dormir i menjar.
Hem compartit els següents 9 dies amb l'Ian i la Rosemund, una parella de 65 anys vegetarians que viuent en una casa especatcular, amb un jardí enorme i un hort ecològic. Cada dia de bon matí i després d'esmorzar ens hem dedicat a treballar amb ells on hem après moltes coses de la vida orgànica: menjars basats en fruites i verdures, a treballar l'hort arrencant les males herbes, regant i replegant fruits i a fer el compost a base de branques, herbes, residus orgànics i fems, amb el que abonen totes les seves plantes. A part en David, amb la seva experiència en tasques de manteniment s'ha fet una currada  pintant portes de garatges, instal·lant aixetes i inclús fent de fuster. Una experiència que, tot i estar amb persones totalment diferents i amb hàbits orgànics, ens ha semblat molt enriquidora.

En el dia que vam tenir lliure, vam aprofitar per visitar la ciutat, una ciutat que el 2011 va patir un terratrèmol que va arrasar amb la major part del edificis del centre i que, avui en dia encara estàn en recontrucció. Quan passeges pel centre, i mires al voltant, hi ha moltissimes esplanades sense res, edificis mig enderrocats i moltissims espais vallats on estàn començant la recontrucció. Tot i així vam trobar alguns racons on passejar com els jardins botànics, prendre una cerveseta freda en bona companyia o descobrir un edifici decorat completament amb graffitis.

I fins aquí Nova Zelanda. Després d'aquest més rodant amunt i avall amb la furgoneta descorbint reals paradisos, tornem a carregar la motxila per descobrir les meravelles que s'amaguen sota el mar: marxem cap a Autràlia, la gran barrera de coral en espera!!